Castellar, l’últim refugi hippy

Fa 40 anys, la majoria de la seva població va ser evacuada a un poble nou a la falda de la muntanya, que avui suma uns 3.000 habitants. Només uns 150 veïns, entre resistents de l’assentament original i estrangers arribats després de l’èxode, aguanten intramurs o als voltants de l’castell i de l’veí pantà de Guadarranque.

La família de Els Avileses, quatre germans solters que en realitat es diuen Avilés, es va negar a abandonar el seu casalot. Ells tenen cura un pati ple de flors en un veïnat on el mateix cal el joier Angel Gutiérrez, l’artista italià Ricardo Pasquín, l’artesana Rocío Fernández o el capità Luis, un pintor bohemi de Sevilla que va abandonar els seus estudis d’economia per estudiar humanitats en viu .

Diego Oca, de 49 anys, només tenia 30 quan va arribar. Conviu amb un veïnat heterogeni, però amb prou feines es relaciona amb estrangers. “No em porto malament amb ningú, però em vaig ficar en una bombolla flamenca. I als estrangers d’aquí no els agrada”, diu. “Al meu sí”, protesta Mara, una amiga holandesa. “Sí, deu ser l’única guiri de Castellar a la qual li agrada el cant”, concedeix Diego.

Publicitat

A Castellar viu ara de tant en tant l’expresident de Govern Felipe González, i de forma gairebé permanent un dels seus fills, David, un pintor notable. Però aquest enclavament el mateix va rebre a bohemis patris, com el músic Ignacio Polavieja, que a fugitius de les transnacionals com Alfred Ratford, ja mort, que va deixar la seva ocupació com a executiu de la Coca-Cola a Amèrica Llatina per escriure poemes. “Gràcies a nosaltres, aquest castell no va ser víctima dels especuladors”, explica el periodista alemany Hermann Klink.

La fortalesa data del segle XIII. Va ser un fortí musulmà fins que el va guanyar la Casa de Medinaceli. Durant segles, els nobles van residir en el seu Alcàsser oa la casa convent que ara és un hotel, no gaire lluny d’on obre un mercat els diumenges.

Publicitat

El 1973, els ducs van vendre tot el lot a Rumasa. Avui la finca és gestionada per l’Institut per a la Conservació de la Naturalesa. I és un lloc ple de vida. Allà segueixen vivint Mamà Índia (en realitat una catalana anomenada Rosa Cots) i l’alemanya Ulah, que estampa mocadors i samarretes. O Johan i Raymond, o Christopher i Marlon. Un castell carregat d’històries.

Publicitat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *