Dret real de conservació

Dret real de conservació és una institució de dret civil que s’ha definit com el dret real que consisteix en la facultat de conservar el patrimoni ambiental d’un predi.

La definició de el dret real de conservació se centra o té com a element essencial la’facultad de conservar’ i és això el que permet distingir-de la servitud de conservació -coneguda principalment en el dret nord-americà com conservation easements – que es defineixen com restriccions i que en el dret civil es tipifiquen com un gravamen.

Referent a això és important indicar que els drets reals principals -de vegades també anomenats dret reals’activos’- són aquells que consisteixen o té com a element essencial a certes facultats principals. Les facultats principals tradicionals són, des del dret romà, la facultat d’ús -ius utendi-, la facultat de gaudi -ius fruendi- i la facultat de disposició -ius abutendi-. Per tant, els drets reals principals han estat tradicionalment dos: el dret de domini i el dret d’usdefruit. Els drets reals principals no requereixen d’un altre dret per existir, i tradicionalment són considerats com a actius econòmics o comptables. Els drets reals passius o accessoris són aquells que depenen de l’existència d’un altre dret principal a el qual accedeixen -com el domini sobre el predi dominant en el cas de les servituds o el dret de crèdit en el cas de la hipoteca i la prenda- i tradicionalment no són considerats separadament com a actius econòmics o comptables.

El dret real de conservació ve a afegir una nova facultat principal: la facultat de conservar -ius conservandi-. D’aquesta manera es facilita la delineació de nous atributs dels béns que vénen en constituir nova riquesa, de vegades anomenada capital natural, i pel mateix, es facilita la circulació d’aquesta nova riquesa.

En aquest sentit, la’forma’ de el dret real de conservació se centra en l’aspecte actiu de el dret (que permet que aquest dret delinee nous béns o nous atributs dels béns) i no en la restricció de la propietat tradicional (veure a baix els Fonaments Teòrics).

És important notar que el dret real de conservació, analitzat des de la perspectiva de el dret de propietat o domini serà certament considerat com una limitació de la mateixa, però ho serà en un caràcter similar al dret d’usdefruit. Això el diferencia substancialment de gravàmens com les servituds.

Els diversos elements de la definició adoptada per la llei de Xile que estableix el dret real de conservació van ser discutits fonamentalment en la Comissió de Constitució de l’Senat de la República de Xile. En el treball de la referida comissió, el Centre de Dret de Conservació de Xile va tenir una participació substancial i permanent per mitjà dels seus investigadors Jaume Ubilla Fuenzalida i Francisco Solís – www.centroderechoconservacion.org-. El Centre de Dret de Conservació per mitjà de documents sotmesos a la referida comissió va suggerir una nova definició d’aquest dret real sobre la base de la’facultad de conservar’y va fonamentar el reemplaçament de la definició continguda en el projecte aprovat a la Cambra de Diputats justament en la necessitat d’eliminar la noció d’un dret real a manera de gravamen o servitud. Veure també Ubilla (2015).

Així mateix, ha estat sobre la base d’aquest nou paradigma que es focalitza en la delineació de nous béns i no en la restricció de la propietat tradicional que ha estat possible Argumentar l’existència de circulació de nova riquesa i per tant- argumentar per la possibilitat d’establir drets reals de conservació de manera perpètua o indefinida. En el cas de Xile, el projecte original de la Cambra de Diputats havia establert un límit màxim de durada a aquest dret -40 anys-, però ha estat al Senat on sota l’enteniment el nou paradigma -tal com va ser proposat pel Centre de dret de Conservació- es va prendre distància de la idea o concepte de’servidumbre’ permetent d’aquesta manera l’establiment d’una durada indefinida en el dret real de conservació. Això es relaciona a el mateix temps amb dos principis de el sistema de drets reals: el principi de circulació de la riquesa i el principi de restricció de restriccions. Aquest últim envolta que tota restricció a el dret de propietat ha de al seu torn ser restringida doncs aquelles dificulten la circulació de la riquesa -que és promoguda tant en el dret civil continental com en el common Law-. Per tant, pel fet que sota aquest nou paradigma el dret real de conservació promou la delineació i circulació de nova riquesa no existeix raó per a restringir la durada.

El dret real de conservació pot aplicar-se tant en àrees rurals com urbanes, tant a biodiversitat en sentit estricte com a altres elements ambientals, socials o culturals, gràcies a l’amplitud del concepte de medi ambient adoptat per la legislació de Xile -Llei 19.300-.

Fonaments Teòrics

El suport teòric d’aquesta nova institució es troba fonamentalment en la teoria legal i social, i particularment en teoria social de sistemes (l’anàlisi econòmica de el dret ha complert un paper secundari encara que rellevant).

Si entenem que la societat està integrada per diverses esferes de sentit -científic, moral, polític, estètic, econòmic, religiós, legal, de mitjans, educacional, etc- i no obstant això advertim que l’estructuració jurídica de la relació amb les coses (els drets reals) ha estat tipificada predominantment basant-se l’acoblament estructural entre dret i economia (ja que les facultats d’ús, gaudi i disposició que constitueixen a el dret de domini -ja què es refereixen les limitacions a l’domini – es relacionen fonamentalment amb l’esfera econòmica -o amb el que l’esfera econòmica observa o considera rellevant), llavors es pot concloure que els drets reals tradicionals no són socialment responsius o reflexius a les altres esferes de la societat -diferents de l’economia- . En aquest context es pot entendre que tot dret real que sigui concebut com’gravamen’ està sent tipificat des de la perspectiva de el dret de domini, és a dir, des de la perspectiva de la reducció de la valoració econòmica de el bé gravat.

En conseqüència, el dret real de conservació ve a invertir la consideració del que valuós i fa possible que les observacions i valoracions d’altres esferes socials -i.e. la valoració ecològica, estètica, etc. (i el corresponent’conocimiento’ provinent d’aquestes esferes socials) – es internalitzin en el dret civil i es transformin o tradueixin en elements jurídicament valorats en la relació amb les coses -o en la relació amb el patrimoni ambiental-. En termes simples, i a tall d’exemple, la bellesa escènica ja no serà tipificada com un gravamen o restricció sinó com una cosa valuosa que és objecte de la’facultad de conservar’. Això té transcendentals conseqüències, entre d’altres: (i) respecte al que s’ha denominat la’forma reflexiva de l’derecho’ que implica que certes formes de el dret tenen més capacitat per internalitzar nova complexitat social; (Ii) respecte a el reconeixement d’interessos societals en el dret civil -la esfera pública dins de el dret civil-; (Iii) respecte a que aquesta institució no queda subjecta a tradicionals crítiques a la’propertización’, i altres.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *