El Capità Caucus contra Trump, per Joan Jané

n la gèlida Iowa presumeixen de continuar representant el ritual democràtic més pur. Allà, en esglésies, escoles i instituts, casernes de bombers i fins i tot cases particulars, milers de persones participen en els caucus. Són trobades de gruixuts jerseis i ‘cookies’, en els quals es crida, es aplaudeix, riu, es negocia, es canvia de bàndol, s’explica, es recompta, i es torna a comptar entre nens que corren i els voluntaris de les diferents campanyes. Sembla una reunió de comunitat de veïns, però són una cosa molt seriosa. El vot és la presència, els participants en els caucus es divideixen en grups segons el seu candidat, i el Capità Caucus de cada un mou els seus d’un costat a un altre de la sala. El resultat final és poc matemàtic, però carreres polítiques han mort a Iowa. Poca broma.

Perquè el que Iowa indica és si un candidat pot guanyar. En el cos a cos, entre ‘galeta’ i ‘galeta’, en mítings en cafeteries i places gelades i estacions de ferrocarril davant audiències de mig centenar de persones. Guanyar a Iowa no garanteix ni la candidatura ni molt menys després la presidència, però marca un camí. El caucus d’Iowa i la seva primària germana, les de New Hampshire, són la porta d’entrada a les grans lligues, a l’atenció mediàtica i als donants. I més en una competició com la demòcrata d’aquest any, tan concorreguda. A causa d’això, Iowa és el primer tall.

Entretots

Publica una carta de l’lector

Escriu un post per publicar en l’edició impresa i al web

Envia la teva carta

Fins a la convenció de Milwaukee al juliol, les primàries demòcrates coparan gran part de la conversa política als Estats Units. Una elecció global es dirimeix en un entorn eminentment local al llarg de tot Estats Units, estat a estat, primària a primària, amb algun que altre caucus.

Els demòcrates busquen una resposta a la pregunta decisiva: ¿ quin dels seus candidats és el millor no ja per ser president o presidenta dels EUA, sinó per derrotar Donald Trump al novembre? Al 2016, una candidata centrista, part de l’ ‘establishment’, amb experiència sobrada, com Hillary Clinton, va caure derrotada no en vot popular, però sí en el recompte de col·legi electoral, que a la fi és el que compta. És un altre candidat de l’ ‘establishment’, com ara Joe Biden, la millor opció? O la millor estratègia és donar un pèndol i tirar-se als braços de l’ànima més esquerrana, al que Bernie Sanders? Les dues opcions tenen avantatges i inconvenients, la pregunta que turmenta als demòcrates no té una resposta única ni senzilla.

A el menys en aquest cicle electoral, tant els demòcrates com el país són conscients de la magnitud de l’repte de derrotar no ja a Trump, sinó a el moviment, populista i demagog que encarna. El candidat que intenti guanyar a Trump ha de mobilitzar els indignats vots de l’esquerra, no espantar els moderats i parlar el mateix idioma de l’Estats Units plural i multicultural per poder pastar els vots que li permetin batre el coure amb les classes mitjanes i treballadores empobrides blanques en el grapat d’estats on de veritat es jugarà la presidència al novembre. El darwinià camí que comença a Iowa, sota el comandament dels capitans Caucus, és abans de res el procés de construcció d’un rival a la mida de Trump. L’error de 2016 va ser interpretar les eleccions com un ‘qualsevol menys Trump’ quan en realitat van ser ‘qualsevol menys Hillary’. Les d’enguany són ‘¿qui pot amb Trump?’

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *