Páez, José Antonio | Fundació Empreses Polar

General en cap de la Independència de Veneçuela. President de la República en 3 ocasions. Fill de Juan Victorio Páez, funcionari de l’Estanc de l’Tabac i de Maria Violant Herrera. La figura de Páez domina l’escena política veneçolana a partir de la batalla de Carabobo, en 1821, fins al Tractat de Cotxe, el 1863, quan conclou la Guerra Federal. Estudia primeres lletres a l’escola privada de Gregoria Díaz, a Guama. A la banda del seu cunyat Bernat Fernández exerceix algunes tasques de comerç menor. En 1807, quan anava de retorn de Cabudare, va ser assaltat al bosc de Mayurupí per 4 malfactors; Páez va donar mort a un d’ells i va posar en fugida als altres. Aquest fet va obligar a escapar cap als plans d’Apuri, on es va emprar com a peó en l’hato la Calçada, propietat de Manuel Antonio Pulido. En 1809 va contreure matrimoni en Canaguá (avui Llibertat, Edo. Mèrida) amb Dominga Ortiz. En 1810 va asseure plaça en l’esquadró de cavalleria organitzat i manat per Pulido. Allà va militar fins a 1813, quan va demanar la baixa, ja de sergent primer. Aquest any, en Canaguá, va rebre ordre d’Antonio Tíscar, governador realista de Barinas, perquè recollís un bestiar; va complir la comissió, però va rebutjar el despatx de capità que Tíscar li va oferir. Dies després, es va incorporar, a Santa Bàrbara (Edo. Barinas), a les tropes republicanes que manava Pulido, i amb ell va seguir a la ciutat de Barinas, que havia estat evacuada pels realistes com a resultat de l’ofensiva de l’brigadier Simón Bolívar ( campanya Admirable). En Barinas va rebre Páez l’ordre d’atacar el comandant realista Miguel Marcelino, qui ocupava a Canaguá amb uns 400 soldats de cavalleria. Va complir aquesta comissió i el 27 de novembre, va derrotar al seu contrari en les Mates Guerrereñas; després d’aquesta acció va ser ascendit a capità. De retorn a Barinas va ser fet presoner pels realistes, va escapar de ser passat per les armes i va aconseguir la seva llibertat gràcies a un acte d’astúcia. Al gener de 1814 va integrar les forces que, sota el comandament de coronel Ramón García de Seine, guarnien la ciutat de Barinas, assetjada per tropes realistes manades per Antonio Puy (Puig); va participar en la retirada que va dur a terme García de la Seine, a partir de l’19 d’aquest mes, en direcció a Mèrida. Allà, sota les ordres de capità Antonio Rangel, va participar en el combat de Estanys (18 febrer) contra el comandant Aniceto Matute. Páez va romandre a Mèrida fins a finals de setembre d’aquest any, quan es va incorporar a la columna del general Rafael Urdaneta que, des de Barquisimeto, es retirava cap a Nova Granada. Páez manava un piquet de la cavalleria que abans va pertànyer a la divisió de García de la Seine. De Balladors, Páez es va dirigir als plans de Casanare; en Poré es va incorporar a l’regiment de cavalleria que manava el comandant Francisco Olmedilla i va cooperar amb aquest cap a la presa de Guasdualito (1815.01.29). En el transcurs d’aquest any, Olmedilla va ser substituït pel general de brigada Joaquín Ricaurte; en la divisió d’aquest, Páez era comandant d’un esquadró de cavalleria quan, el 31 d’octubre, va combatre a la batalla de l’Banc d’Chire, contra el coronel Sebastià de la Calçada, amb victòria per als republicans. Després de breu temps en Apuri, Ricaurte va tornar a Casanare i va deixar a Páez amb 300 llancers. Al capdavant d’aquests, va derrotar el 16 de febrer de 1816 a coronel Francisco López al combat de Mata de la Mel. El govern de Nova Granada li va concedir l’ocupació de tinent coronel. El 13 de juny de el mateix any va obtenir una altra victòria al pas El Fred.

Poc després d’aquests fets es trobava Páez en la Trinitat de Arichuna quan va rebre ordre de coronel Miguel Valdés perquè assistís, a la vila d’Arauca (poble de Colòmbia en la marge dreta del riu d’ell mateix nom), a una junta d’oficials, tant granadins com veneçolans, el propòsit era la formació d’un govern provisional, també anomenat Govern de Guasdualito. El tinent coronel Fernando Serrano, governador, en un altre temps, de Pamplona, va ser triat president; per a ministre secretari, Francisco Javier Yanes i per consellers d’Estat, els generals Rafael Urdaneta i Manuel Serviez. El coronel Francisco de Paula Santander va rebre el nomenament de comandant general de l’Exèrcit. Per a setembre d’aquest any (1816), se li va presentar a Páez una situació que va tenir marcada influència tant en la posició d’aquest com en molts aspectes de la història de Veneçuela. “… Aquest és un dels més notables esdeveniments de la meva vida …”, va expressar Páez. Tan aviat va arribar a la Trinitat de Arichuna aquell grup de ciutadans, designats per exercir el govern acabat de crear, quan diversos oficials veneçolans es van proposar enderrocar-per posar al seu lloc a l’home que més convenia en aquells moments: un cap únic en qui confiessin els llaneros perquè els conduís a la guerra.Es va reunir una junta composta pels coronels Juan Antonio Parets i Fernando Figueredo; els tinents coronels José María Carreño, Miguel Antonio Vásquez, Domingo Meza, José Antonio Páez i el sergent major Francisco Conde; aquesta junta va procedir a triar la persona que havia d’exercir simultàniament les funcions de Serrano i de Santander; és a dir, que fos cap absolut de la plana. L’elecció va recaure en Páez, el més aparent, segons la junta, per als propòsits dels assembleistes. En aquella oportunitat Páez va ser ascendit a general de brigada. El 11 d’octubre de el mateix any lliura el combat del Yagual i després d’aquesta data diverses trobades menors. El 28 de gener de 1817 derrota a brigadier Miguel de la Torre a la batalla de Mucuritas. En plena acció, Páez va fer calar foc a la sabana, a el mateix temps que feia repetides càrregues de cavalleria contra la infanteria realista; es van salvar aquestes tropes de morir abrasades gràcies a la presència d’un tàlveg amb aigua, per la qual van escapar. Entre d’altres combats lliurats per Páez aquest any, s’expliquen: Sant Antoni de Apure (13 abril), pas de Apurito (18 juny), pas d’Utrera (20 juny), Barinas (14 agost), Apurito (8 novembre).

el 30 de gener de 1818, en l’hato Cañafistola, es va entrevistar el general de brigada José Antonio Páez amb el general en cap Simón Bolívar, que venia d’Angostura amb l’exèrcit que executava la campanya de centre; aquesta trobada marca el començament de la unió de les tropes dels 2 caps per a la prossecució de les operacions contra l’exèrcit de l’general Pablo Morillo. El 6 de febrer l’Exèrcit Libertador va creuar el riu Apuri pel pas de l’Diamant; ho va fer en les naus realistes capturades per 50 llancers manats pels tinents coronels José de la Creu Parets i Francisco Aramendi, mitjançant una operació ideada i planejada per Páez, coneguda com la Presa de les Flecheras. El 12 de el mateix mes, va prendre part a la batalla de Calabós, en la qual Bolívar va derrotar a Morillo. Com a comandant de l’avantguarda, va actuar en la persecució dels realistes i va combatre en la Uriosa (15 febrer) ia El Barret (16 febrer). El 22 d’aquest mes, va rebre el nomenament de governador de Barinas i la missió d’alliberar San Fernando d’Apuri, acció que va ser executada el 8 de març. El 26 de el mateix mes participa a la batalla d’Ortiz i el 2 de maig lliura la de Cojedes contra el mariscal de camp Miguel de la Torre; acció que va resultar indecisa. El 20 de gener de 1819, a San Juan de Payara, va ser ascendit a general de divisió; entre aquest mes i el d’abril va fer amb Bolívar la campanya d’Apuri contra les forces realistes que havien envaït la zona. El 2 d’abril d’aquest any, al capdavant d’uns 150 llancers, va derrotar a les Queseras de el Medi a una força de cavalleria que, a les ordres de l’tinent coronel Narcís López, havia destacat el general Morillo; allà, un cop més, va emprar Páez la tàctica de “tornar cares” ( “el tornin cares”, com se li coneix popularment). Al maig de el mateix any, quan Bolívar va iniciar la campanya alliberadora de Nova Granada (Pas dels Andes), Páez va quedar en Apuri complint funcions de seguretat i reserva estratègiques. El 28 d’abril de 1821 es va iniciar les operacions de la campanya de Carabobo. De Achaguas va sortir Páez el 10 de maig, al capdavant de l’exèrcit d’Apuri, a incorporar-se a San Carlos (Edo. Cojedes) a l’Exèrcit Libertador. El 24 de juny d’aquest any es va lliurar la batalla de Carabobo, en la qual els realistes van ser derrotats; Páez manava la primera divisió, la qual, seguida de la segona (general Manuel Cedeño), va tenir al seu càrrec l’acció principal. Aquest dia va ser ascendit a general en cap.

Al començament d’agost d’aquest any, Bolívar va partir per a Bogotà i va deixar a Páez de comandant general d’un dels districtes militars en què s’havia dividit Veneçuela: el format per les províncies de Caracas, Barquisimeto, Barinas i Apuri. De València va marxar Páez als plans de Calabós a dirigir les operacions contra uns focus de resistència realistes i aquest mateix any va tornar a València, on va romandre atent a les activitats dels realistes refugiats a Puerto Cabello, la plaça tenien assetjada els republicans; a causa de les moltes baixes que van ocasionar les febres, va suspendre el lloc i traslladar les seves tropes a València, al començament de 1822. L’11 d’agost d’aquest any va derrotar a la sabana de la Guàrdia, propera a Naguanagua, als realistes que manats per el mariscal de camp Francisco Tomás Morals havien sortit de Port Cabell en direcció de València; aquesta acció l’havia combinat el cap realista amb una insurrecció que havia de provocar el tinent coronel Antonio Martínez en els plans de Calabós. Per a setembre de 1823, Páez va estrènyer les operacions de el lloc i bloqueig de Port Cabell, la qual cosa va donar per resultat la presa d’aquesta plaça forta, entre el 7 i el 8 de novembre de l’esmentat any.El cap realista, brigadier Sebastià de la Calçada, es va lliurar presoner, i Páez va concedir una capitulació a les últimes tropes realistes que s’havien fet forts al castell.

D’aquesta manera va acabar la Guerra d’Independència a Veneçuela , tot i que es van mantenir actives algunes partides acabdillades per antics membres de l’exèrcit realista; aquest fet i la possibilitat d’una invasió per tropes espanyoles, van crear un estat d’emergència, el qual va motivar que el govern de la República decretés en 1825 una reclutament militar. Páez va donar compliment a aquesta disposició; però acusat per la Municipalitat de Caracas davant les autoritats de Bogotà d’haver comès atropellaments, va ser reemplaçat pel general de brigada Juan d’Escalona, segons decrets d’el Poder Executiu i de l’Senat de la República, de data 28 i 30 de març de 1826, respectivament, i cridat a aquella capital per ser sotmès a judici. Quan va arribar la notícia a València, va sorgir un moviment de protesta (encoratjat, si no promogut, pel propi Páez i els seus partidaris) que va desconèixer l’autoritat de govern central i va instar Páez a romandre en el comandament, com ho va fer el 30 de abril de 1826, iniciant-se així la Cosiata. Aquest moviment, el cap indiscutit va ser Páez, va trencar relacions amb el govern de Bogotà, al capdavant de el qual es trobava el vicepresident Santander, i es va orientar cap a la separació de Veneçuela de la Gran Colòmbia. El retorn de Bolívar des del Perú, qui va assumir a Bogotà la presidència de la República, va tallar llavors aquest procés. L’1 de gener de 1827 va arribar Bolívar a Port Cabell i allí va emetre un decret mitjançant el qual expressava un oblit total als actes d’hostilitat i rebel·lia últims; reconeixia a l’general Páez com a cap superior civil i militar de Veneçuela i anunciava la ràpida reunió de la Gran Convenció; aquest decret va ser respost per Páez amb un altre de reconeixement a l’autoritat de Bolívar com a president de la República. Dies després, Páez i Bolívar es van abraçar a València i el 10 de gener van entrar junts a Caracas, aclamats per la multitud. En el transcurs d’aquest any Bolívar li va exposar el pla que tenia en preparació per a l’alliberament de Cuba. Páez seria l’encarregat d’aquesta empresa, al capdavant d’un exèrcit de 10.000 soldats d’infanteria i 1.000 de cavalleria. L’operació no va arribar a executar-se perquè la situació política interna es va deteriorar ràpidament. A l’sortir Bolívar per Bogotà a mitjan 1827, Páez va veure reforçada la seva posició a Veneçuela i, sense enfrontar-se obertament a l’Libertador, va anar augmentant el poder reial que exercia, com a cap superior civil i militar dels “departaments de el Nord”, és a dir, de tota Veneçuela.

va renéixer llavors el sentiment separatista, que era compartit per molts individus de l’elit i de les classes populars, el qual va ser hàbilment fomentat i canalitzat per Páez i per Miguel Peña. A finals de novembre de 1829 una Assemblea celebrada al convent de Caracas de Sant Francesc va desconèixer l’autoritat de Bolívar i dels òrgans de govern de Bogotà, i va lliurar el poder a Páez, consumant així, de fet, la separació de Veneçuela de la Gran Colòmbia. Páez exhorta a Bolívar, el 24 de desembre, a reconèixer aquest fet complert. El 13 de gener de 1830 estableix un govern provisional amb Miguel Peña en la Secretaria de l’Interior, Justícia i Policia; Diego Bautista Urbaneja a la d’Hisenda i Relacions Exteriors, i Carles Soublette en la de Guerra i Marina. El mateix dia convoca eleccions i el 20 de febrer es reuneixen les assemblees primàries que trien els diputats a el Congrés Constituent, el qual inicia les seves sessions a València, al començament de maig de 1830 i nomena Páez president provisional. Com a tal, promulga el 22 de setembre d’aquest any la Constitució de Veneçuela, aprovada pel Congrés. El 24 de març de 1831 Páez es elegit president constitucional per 136 vots dels 158 sufragantes sorgits de les assemblees electorals, i immediatament prossegueix la seva tasca organitzadora de l’Estat amb mesures administratives en matèria d’impostos, immigració, liberalització de l’crèdit, educació, ordre públic , assumptes internacionals. Entre finals de 1830 i començaments de 1831 s’enfronta 2 crisi: la resistència a jurar la Constitució per part de l’arquebisbe de Caracas, Ramón Ignacio Méndez, que va acabar amb l’expulsió d’aquest, i l’alçament dels generals José Tadeo i José Gregorio Monagas ( primer amb el pretext de reconstituir la Gran Colòmbia i després a favor de l’autonomia d’un Estat Oriental) que va ser contingut militarment i va concloure amb un conveni entre aquests caps i Páez. Des de feia anys, Páez s’havia separat de la seva esposa Dominga Ortiz i vivia amb la seva amant, Barbarita Neus.En l’exercici de la presidència, al novembre de 1831, Páez es va entrevistar amb el bandoler Dionisio Cisneros en la pròpia cau d’aquest, després d’haver-se convertit en el seu compare per haver portat a la pila baptismal, juntament amb Barbarita, a un fill de Cisneros que tenia en el seu poder; el bandoler es va sotmetre.

Durant les eleccions presidencials de 1834 Páez era partidari de l’general Carlos Soublette, però al febrer de 1835 va lliurar la Primera Magistratura a el candidat civil que va resultar triomfador, José María Vargas. Es va retirar a l’hato Sant Pau que posseïa a la plana, d’on va acudir en auxili de el règim constitucional quan Vargas va ser deposat al juliol de 1835 pel moviment militar conegut com a Revolució de les Reformes, que acabdillava el general Santiago Mariño. Reconquistada la capital per Páez, Vargas va ser reposat en el poder, i el general va continuar guerrejant fins a començaments doni 1836, quan la rebel·lió va quedar completament dominada. Poc després, Vargas renúncia i el reemplaça el vicepresident Carlos Soublette; durant el mandat d’aquest, Páez derrota els alçaments de Francisco Farfán a la plana; per la seva actuació en defensa el poder civil, Páez rep el títol de “Ciutadà Esclarit” i per haver sotmès a Farfán, en diuen “El Lleó de Payara”. El 1838 es elegit per a una segona Presidència que assumeix l’1 de febrer de 1839; prossegueix ocupant-se de l’educació, el crèdit exterior, el deute públic contret per l’antiga República de Colòmbia, la vialitat i el retorn de les restes mortals de l’Libertador. El substitueix en la presidència, al gener de 1843, el general Soublette, contra qui carrega la premsa liberal, i després es deslliga una insurrecció inspirada en la prèdica d’Antonio Leocadio Guzmán. Páez surt personalment a combatre-la i té èxit. Durant les eleccions de 1846, dóna suport per a la Primera Magistratura a general José Tadeo Monagas, qui resulta electe i pren possessió al març de 1847; Páez i els seus partidaris, els anomenats conservadors, tracten de controlar el nou president, però aquest s’allunya cada vegada més d’ells i s’inclina cap als liberals. En aquestes circumstàncies, mor Barbarita Neus, fet que afecta profundament a Páez.

Davant Monagas, els conservadors reaccionen, primer a través de Congrés, que és callar amb l’assalt de el 24 de gener de 1848, i després amb la revolta que el mateix Páez s’inicia el 4 de febrer, a Calabós, amb una proclama per la qual es declara cap dels exèrcits d’operacions encarregat de restablir la Constitució de la República. De Calabós va seguir cap a San Fernando d’Apuri, plaça que va ocupar el 20 de febrer; per fer front a aquest moviment, el general José Tadeo Monagas organitza un exèrcit i el posa sota les ordres del general Santiago Mariño. Directament contra Páez actua el general José Corneli Muñoz, qui es dirigeix a l’Apuri i en la batalla de Los araguatos, ho derrota (1848.03.10). Emigra Páez a Nova Granada i des Ocaña, segueix a Santa Marta i d’allí es dirigeix a Curaçao. El 2 de juliol de 1849 envaeix a Veneçuela per la Vela de Cor; ofensiva que conclou amb la seva captura en Macapo Baix (Edo. Cojedes) pel general José Laurencio Silva, qui ho remet a Caracas. Monagas ho empresona al castell de Sant Antoni de la Eminència de Cumaná, on el visiten seva esposa Dominga Ortiz i la seva filla; d’allí surt el 23 de maig de 1850 i va el desterrament. És complimentat a Saint Thomas, a Filadèlfia, a Nova York, a Nova Jersey, a Baltimore, a Washington, a Mèxic, a París, a Munic; unes vegades espontàniament, pels pobles, i altres pels caps d’Estat, que des de 1837, començant amb el rei Guillem IV d’Anglaterra, l’havien honrat amb condecoracions.

Torna a Veneçuela el 18 de desembre de 1858 a sol·licitud d’president Julián Castro i de la Convenció de València, perquè s’encarregui de l’exèrcit i la pacificació de país convulsionat per l’alçament dels promonaguistas, liberals i federalistes. Quan aquests últims proclamen la Federació el 20 de febrer de 1859 a Cor, el govern central el nomena cap d’operacions a la província de Carabobo; però al no obtenir les àmplies facultats que exigeix, renuncia a l’abril i retorna el 6 de maig a Caracas; hi ha inestabilitat en el Poder Executiu i Páez opta per tornar als Estats Units, aquest cop com a ministre plenipotenciari de Veneçuela per a una missió especial que, a l’sembla, no va tenir l’èxit esperat. Al seu retorn, el president Manuel Felipe de Tovar el nomena comandant general de tots els exèrcits de govern. Assumeix la presidència Pedro Gual i com a primer designat és nomenat Ángel Quintero, qui havia estat ministre i secretari de Páez durant els seus primers mandats.Instigat per Pedro José Rojas, el seu nou conseller personal, Páez aspira a prendre el comandament; Rojas dirigeix i redacta el diari L’Independent, que prepara el terreny perquè Páez assumeixi la dictadura amb el caràcter de cap suprem de la República, la qual cosa fa del 10 setembre de 1861, en substitució de Pedro Gual, capturat pels militars. A fins d’aquest any, s’entrevista en el camp de Carabobo amb el cap dels federalistes, general Juan Crisóstomo Falcón, a la recerca d’avinença que no es produeix. Páez condueix la guerra amb duresa durant tot l’any 1862 i els primers mesos de 1863, fins que la situació es torna insostenible; el Tractat de Cotxe posa fi a les hostilitats a l’abril de 1863 i Páez governa nominalment a Caracas fins a mitjans de juny; el 13 d’agost surt de Veneçuela per tercera vegada i estableix la seva residència als Estats Units. Allà tradueix de l’francès les Màximes de Napoleó sobre l’art de la guerra i escriu la seva Autobiografia, la qual publica el 1869 a Nova York amb el títol Autobiografia de l’general José Antonio Páez, que arriba en el seu relat només fins a 1850. El 13 de juliol de 1867 el govern de Veneçuela li expedeix el diploma que l’acredita com Il·lustre Prócer de la Independència Sud-americana. Durant aquest últim exili, de el qual no hauria de tornar a Veneçuela en vida, resideix a Nova York, però viatja a diversos països d’Iberoamèrica, on és rebut amb respecte i admiració. Després de visitar Brasil i Uruguai, viu a l’Argentina des de l’agost de 1868 fins a abril de 1871, promovent un artefacte inventat pel nord-americà Horace J. Lewis per escorxar caps de bestiar. El president Domingo Faustino Sarmiento l’incorpora a les Forces Armades de l’Argentina amb el grau honorífic de brigadier general, com “veterà de la Independència Sud-americana”. Maçó actiu, Páez assisteix a Buenos Aires a l’banquet que les lògies argentines ofereixen a Sarmiento. Els governs de Bolívia i Nova Granada li confereixen també distincions. Torna a Nova York, d’on surt de nou cap al sud al febrer de 1872, arribant a al Perú al març, després d’haver creuat l’istme de Panamà. A Lima també se li tributen honors, entre ells un banquet ofert pel seu compatriota el general Luis Level de Goda i notables personatges peruans com el coronel Francisco Carassa, president de la Societat de Fundadors de la Independència, i altres sud-americans residents a Lima. Rep allà una carta de president de Veneçuela Antonio Guzmán Blanco, a qui contesta el 13 de juliol de 1872 dient-li que “… la sort de la meva pàtria m’és de major interès que la mateixa meva …”. Per la via de Mèxic va tornar novament Páez a Nova York, on es trobava ja al febrer de 1873, i allí va morir pocs mesos després. Les seves restes van ser repatriats i soterrats en el Panteó Nacional el 19 d’abril de 1888.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *