Pierre Choderlos de Laclos

(Pierre-Ambroise-François Choderlos de Laclos; Amiens, França, 1741 – Tàrent, Itàlia, 1803) Escriptor francès que va aconseguir la fama gràcies a la novel·la Les amistats perilloses (1782), obra que va obtenir un èxit fulgurant i que rebria també nombroses crítiques. La seva anàlisi de la hipocresia de la societat mundana i aristocràtica de la seva època, exposat a través de la vida d’el llibertí Valmont i de les seves relacions eròtiques amb diverses dones de l’alta noblesa, no podia agradar als seus superiors, pertanyents a la mateixa classe que satiritzava la novel·la.

Monsieur Pierre Choderlos de Laclos

Nascut en el si d’una família que acabava d’ascendir a la noblesa, Choderlos de Laclos va ingressar a l’escola d’Artilleria de la Fère i va servir com a militar la resta de la seva vida. En 1776 era oficial a Grenoble, però el reconeixement que rebien les seves aptituds militars i el seu esperit no aconseguia satisfer les seves ambicions. Laclos pertanyia a la petita noblesa provinciana que sota l’Antic Règim formava pràcticament el proletariat de l’exèrcit, on els ascensos i els llocs més destacats estaven reservats a oficials de millor bressol.

No obstant trobar doncs perspectives en l’exèrcit, va començar a dedicar-se a la literatura i en 1777 es va representar Ernestine, amb música de Saint-Georges i text de Laclos. Malgrat que l’obra va resultar un fracàs, no es va desanimar, i el 1782 va publicar el llibre que li faria passar a la història: Les amistats perilloses o Cartes recopilades i publicades per a la instrucció d’altres societats. La novel·la, que li va suposar un reconeixement immediat, té forma epistolar, amb la seducció i les seves conseqüències com a trama de la història: mostra minuciosa de l’anàlisi psicològica, està escrita en un estil àgil i variat que revela la personalitat de cada un dels personatges a través de la seva correspondència. Aquesta característica, unida a la versemblança de l’acció, la converteixen en una obra mestra de l’gènere.

Els textos que va concebre després no van tenir però la mateixa acollida: Poésies fugitives (1783), el tractat L’éducation des femmes, escrit en 1785 i no publicat fins a 1903, i Lettre à l’Académie, redactada el mateix any del seu casament, 1786. Desil·lusionat pel fracàs d’aquests intents, el 1788 va entrar a el servei de Lluís Felip II d’Orleans i va acollir amb alegria la Revolució Francesa. Va arribar a ser un dels membres més actius de la facció que va formar Felip Igualtat (sobrenom de Lluís Felip II d’Orleans), integrada pels descontents i conspiradors de el regne. En 1790 va ingressar al club dels jacobins i va dirigir el Journal des Jacobins.

El 1792 va ser nomenat governador general de les possessions de França a l’Índia, però quatre mesos després va anar a petar a la presó, lloc que tornaria a visitar en una altra ocasió; va ser alliberat en 1794 i va escapar per molt poc de morir guillotinat. Fins 1800 es va dedicar a la vida familiar, moment en què Napoleó ho va ascendir a el rang de general de brigada. Posteriorment va ser nomenat cap d’artilleria a Nàpols i va morir d’unes febres durant el setge a Trento, en 1803. El destí de Laclos resulta l’oposat a el de Bonaparte, autor de Le Souper de Beaucaire, qui no va brillar en la literatura però va ser un gran militar. L’escriptor, en canvi, conqueridor i militar frustrat, va tenir força amb escriure un sol llibre per ocupar un lloc de primera fila a la història de la literatura.

Com citar aquest article: a Ruiza, M ., Fernández, T. i Tamaro, I. (2004). . En Biografies i Vides. L’enciclopèdia biogràfica en línia. Barcelona (Espanya). Recuperat del.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *