Pintar és com colpejar

Cal passar ràpid les sales introductòries per contemplar la fotografia en blanc i negre d’uns joveníssims Manolo Valdés i Rafael Solbes. Els dos artistes en pantalons curts, treballen en el seu mític estudi del carrer En Blanch, a la Xerea de València, amb el pot de pintura a la mà i un paisatge ple de llenços, pinzells, cavallets, aquarel·les i obres a mig acabar. Aquest instant explica l’univers de l’Equip Crònica. Després cal retrocedir per començar a assaborir l’antologia més completa del col·lectiu que va acostar l’avantguarda.

L’Crònica va ser “un projecte de gran audàcia i singularitat” va explicar Tomás Llorens, amic, ideòleg i confessor de l’equip. Per això descriu que en l’exposició es poden percebre els batecs d’aquella època, “uns anys complicats i confusos”, que van des de l’última dècada de l’franquisme, passant per la Transició i fins a les primeres decepcions. La mort prematura, als 41 anys, de Solbes al novembre de 1981 va suposar la desaparició de l’Equip Crònica. És impossible saber si la parella hagués continuat. Van tenir una primera crisi feia el 1971 que va estar a punt d’acabar en divorci.

Solbes i Valdés eren metòdics. Llorens recorda la seva capacitat de disciplina. Es ficaven en l’estudi al matí, i amb l’obligada parada per dinar, seguien fins a les tantes. Això explica la seva vasta producció i la sinergia entre tots dos. Un podia parir la idea i l’altre executar-la, exactament igual per a començar-la i acabar. Àmpliament ideologitzats i conscients de la història “sabien qui eren Velázquez, El Greco, Picasso i Bertolt Brecht, com a exemple bàsic”, van polemitzar amb gran potència. Per a ells “pintar és com colpejar”, va resumir Llorens, a el temps que va pronosticar que els millors anys de l’Equip Crònica estan per arribar. Si l’exposició de la Fundació Bancaixa aixeca la mateixa expectació que en la seva inauguració d’ahir al vespre, segur.

Antològica més completa

Boye Llorens paters presenta una retrospectiva cronològica que parteix des dels orígens de l’ moviment d’Estampa Popular fins a la inacabada sèrie “el públic i el privat”. Es poden veure obres inèdites, com uns setanta quadres de la seva primera època comprats per col·leccionistes italians, i per tant aquesta antològica és millor que la de Bilbao de l’any passat. Fins allà va ser el president de la Fundació Bancaixa, Rafael Alcón, i va preguntar als Llorens si era possible ampliar-la en la ciutat que va veure néixer a l’Equip Crònica. Dit i fet.

Manolo Valdés també ha cedit part dels seus fons per a l’exposició. La seva absència planeja sobre el Centre Cultural de la plaça Tetuan, quan fa tot just dues setmanes estava a París amb les seves monumentals caps femenins davant de les portes de l’Hotel Ritz. Tomás Llorens manté que Valdés és un dels grans pintors contemporanis, i quan se li pregunta per què la seva relació amb València s’assembla molt a la de sant dominic Vicent Ferrer, contesta ràpid: “la culpa és vostra”, és a dir la premsa. Tenir a València el millor de l’Equip Crònica és realitat, ara el miracle seria que Valdés es digni a veure-la.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *